D’açò que veieu a la imatge, els menorquins en diem enderrossall.
Succeeix quan una paret s’esfondra, de tal manera que les pedres que la conformen perden el seu lloc en l’estructura que subjecta la construcció i, al final, bona part de la construcció cau. Aquí, els enderrossalls acostumen a produir-se a les parets seques, aquestes que recorren la nostra terra i la reparteixen en tanques.
Ara que estem acabant aquest any 2020, hem pensat que enderrossall seria la paraula que millor el defineix. La sotragada que hem viscut aquest any ha fet que ens caiguin pedres, i fins i tot parets senceres. I ha passat com passa amb un enderrossall: una pedra ha fet rodolar a la següent, i aquesta a la següent, fins que cauen totes les que han de caure. Va arribar la pandèmia i, amb ella, van anar caient estructures que creiem inamovibles. Hem estat confinats a casa, hem vist negocis i establiments tancats, les aules sense activitat i llits dels hospitals saturats. Un enderrossall en tota regla.
L’enderrossall és una mala notícia. Un sotrac com no recordàvem, i que malauradament ens ha costat vides humanes.
Ara que la paret ha caigut, toca tornar-la a aixecar. I açò significa una oportunitat per reconstruir. Davant d’un enderrossall, podem prendre tres camins: ficar-nos les mans al cap i lamentar-nos; mirar cap a una altra banda, posar les mans a dins les butxaques i que siguin uns altres qui el reconstrueixin; posar-nos mans a la feina i aixecar pedra rere pedra.
Un enderrossall és una oportunitat de reconstruir. De tornar a aixecar la paret, aprofitant aquelles pedres que encara serveixen i aporten estabilitat a l’estructura, i descartant aquelles que no fan servei. I és l’oportunitat per introduir nous elements, noves pedres amb formes diferents, que permetin que la paret sigui més sòlida i adaptada.
L’enderrossall de la pandèmia ens ha trastocat els valors. Ens ha donar l’oportunitat d’humanitzar-nos de nou. Ens ha fet veure allò que és important i allò que és imprescindible. Ens ha donat l’oportunitat de reflexionar i de repensar. Per la força, sí, però hem tingut temps per meditar i plantejar-nos preguntes que en altres moments, submergits en la voràgine del dia a dia, no ens podíem ni formular. Ara les hem pogut plantejar i, fins i tot, contestar-les.
De les pitjors experiències també se’n pot treure un aprenentatge, i en aquest cas també ho hem de fer. Ens toca reconstruir la paret, aixecar l’enderrossall, amb aquelles pedres que hem decidit aprofitar i les noves que vulguem introduir.
Ens hi posam?